La confusió, els ulls morats de no haver dormit res i d’haver ingerit quantitats importants d’alcohol i els llavis plens de pintallavis d’una festa nocturna. Los diarios del ron arrenca quan el protagonista, Paul Kemp, interpretat per Johnny Depp, obre els ulls i la finestra i es troba en un hotel de Puerto Rico. La cara de l’encarregat del servei d’habitacions quan el truca i el veu és un poema. Paul està a les últimes i a poques hores de l’entrevista per la qual ha viatjat des de Nova York i que li canviarà la vida: un lloc de redactor en un diari local que és tan sòlid com la seva mirada en aquells moments. 

El protagonista és l’alter ego de l’escriptor Hunter S. Thompson, gran amic del propi Depp, que en una de les seves visites va trobar una novel·la inèdita, El diario del ron, en què relatava les seves experiències a... Puerto Rico. L’actor va pagar les despeses del funeral de Thompson, que es va suïcidar sense veure la versió cinematogràfica de la seva obra.

Un relat d’impotència que encaixa a la perfecció amb el prototip d’antiherois incompresos -i molt brillants- que sol interpretar Depp i que surten a una bona mitjana d’ocurrències brillants, com les de Willy Wonka, el propietari de la fàbrica de xocolata que convoca un curiós concurs per designar el seu successor i acaba retratant les misèries d’un grup de nois i els seus pares, fins el carismàtic -i egoista-  Jack Sparrow, l’ànima de Pirates del Carib, capaç de marcar-se monòlegs cèlebres.

Tornem a Paul Kemp, el protagonista de Los diarios del ron vol escriure novel·les, però com que no se’n surt i no sap com continuar-les decideix provar sort com a periodista a Puerto Rico “cobrant per escriure”. Té problemes amb l’alcohol, i és fan del rom i en un moment de la pel·lícula, quan li pregunten si no havia deixat la beguda és ocurrent: “he vençut a la meva força de voluntat!”

Paul Kemp arriba a un diari quasi mort –són els anys 60, però malauradament podria ser avui dia– i ho fa amb un currículum totalment inventat i amb la voluntat d’utilitzar el periodisme com un instrument de justícia social, com un mirall de la pobresa i la desigualtat del país. Però el seu cap, que sap a l’instant que Paul porta ulleres perquè no ha passat una nit tranquil·la, li diu que confia en ell, però que ha de tractar altres temes més suaus, que Puerto Rico és Estats Units. Li ven el periodisme com un ofici a la carta de bones notícies i publireportatges i on tot ha de ser sensacional a ulls del lector. Interessen els somnis fets realitat i no pas la pròpia realitat.
 
El periodista no pot estar més en desacord, però ha d’acceptar les ordres del seu superior. I necessita els diners i per això també es deixa enganyar per ser l’assalariat d’una colla de corruptes especuladors. El personatge de Johnny Depp en el fons es mou per necessitat, per sobreviure i perquè encara no sap quin és el seu camí. Fins i tot és capaç d’estar present en els dos extrems, navegar entre la pobresa i els magnats. I, és clar, no hi podia faltar una noia exuberant, Chenault [Amber Heard], de qui s’enamora immediatament. Als dos, més enllà de l’atracció física, els uneix que no estan a gust amb les seves vides i se senten perduts. Per això s’evadeixen d’una festa a l’aigua.

Paul Kemp només és un reflex del que pot pensar qualsevol de nosaltres veient com l’Estat salva Bankia mentre retalla en sanitat i educació i es multipliquen els desnonaments, mentre la senyora Merkel es pujarà el sou un 950 euros i una monja, María Gómez Valbuena, està imputada per robaments de nens. Qualsevol tindria arguments suficients per fer un relat d’impotència. El de Los diarios del ron és un còctel ben trobat i no finalitzat. Perquè la impotència sol ser discontínua.